Foto: María Pisaca

El periodista Carles Francino tiene un currículum que difícilmente se puede abarcar en pocas líneas (aunque la Wikipedia lo intenta); pero debo decir que no es su carrera lo que más destaco de él. Lo que sin duda subrayaría son los valores que transmite y la coherencia que irradia. Dice que la objetividad en el periodismo no existe, pero sí la honestidad. Y de todo ello va sobrado: valores, coherencia, honestidad y compromiso con aquello en lo que cree. 

Es una suerte poder contar con él ahora y en el futuro. 

Gràcies per ser-hi, Carles.

Mia Men

Em dic Carles Francino i soc periodista per accident, per atzar; jo volia ser mestre i em vaig deixar convèncer per dos amics de l’escola… i vaig acabar estudiant Periodisme.

Jo, que puc projectar una imatge d’una persona a qui li van bé les coses a la feina (i sí, em van bé, estic molt content), doncs aquí ja presento una frustració. Aquest és el primer tema del qual volia parlar-vos: les frustracions. 

En tinc una altra de més gran: no haver jugat al Barça i no haver arribat a primera divisió. Jo em vaig dedicar de manera semiprofessional durant prop de deu anys a jugar a futbol però no vaig arribar on volia. 

Us suggereixo, si us ve de gust i en sou capaços, de fer una llista de les frustracions que acumuleu a les vostres vides. Quan la tingueu, penseu què faríeu després. Com la gestionem, la frustració? Com negociem això de no arribar a objectius que ens podem haver fixat o a il·lusions que ens han passat pel cap? Crec que és un tema interessant.

En segon lloc, fa unes setmanes vaig escriure un article que es titulava “Elogi de la bondat”, on contraposava unes paraules d’Ana Merino (guanyadora del Premio Nadal) que, parlant de la seva novel·la, deia una cosa amb la qual estic molt d’acord: que el món evoluciona i progressa gràcies a la bondat, no al mal ambient ni a les guerres o insults. Si parlem de bondat, hem de parlar d’empatia, de respecte, de tolerància o de curiositat, una característica molt vinculada al meu ofici de periodista. Jo contraposava aquestes paraules d’Ana Merino amb uns versos de Gil de Biedma que deien “de todas las historias de la Historia, sin duda la más triste es la de España porque termina mal”. (És veritat que aquest poema continua parlant d’uns dimonis que té aquest país, i demana, reclama i proposa que Espanya expulsi aquests dimonis per tal de poder ser un país diferent del que ell lamentava tant haver de descriure d’aquella manera).

Jo estic convençut que la bondat està entre nosaltres, que les persones tenim la voluntat de fer les coses bé, d’ajudar els altres, de posar-nos al seu lloc. Aquesta és la teoria, però en canvi a la pràctica sembla que tot està contaminat pel soroll, el mal ambient, els crits. Avui el model de discussió, sigui del que sigui, de política, de cultura, d’economia, etc. és el model “Sálvame”. És a crits, sense fer el més mínim esforç per posar-se a la pell de l’altre. I no parlo només de la política, perquè al final no sé si la política contamina la resta o és a l’inrevés, però és el model que tenim, i a mi em sembla una merda. I el contraposo a la bondat. Aquí va la segona pregunta: quantes persones bones i quantes persones dolentes coneixeu? Feu-ne una llista, a veure qui guanya, de quina filera en tenim més, i a veure quines conclusions en traieu. 

I tot això, per a què serveix? Doncs la filosofia serveix per a una cosa molt important: per a dubtar i per a fer-se preguntes. I aquí sí que m’atreveixo, des de la mirada d’una persona veterana com soc jo, a donar-vos un consell: desconfieu d’aquells que diguin que ho tenen tot clar.

Carles Francino